FUNERAL DE MARÍA CATALÁ,

HERMANA DEL OBISPO DE MÁLAGA

(Vilamarxant-Valencia, 28 junio 2012)

Lecturas: Rm 6,3-9; Mt 7, 21-29.

1.- El Evangelio de Mateo, que acabamos de escuchar, correspondiente al día de hoy, jueves de la duodécima semana, y trae la enseñanza de Jesús sobre la casa. Una casa construida sobre roca, permanece firme, aunque vengan torrentes, lluvias, vientos, que arremetan contra la casa (cf. Mt 7, 24-25). Y una casa que se edifica sobre arena corre el riesgo de quedar derribada, derrumbada totalmente, cuando arrecian los vientos fuertes de los torrentes (cf. Mt 7, 26-27).

Cuando un cristiano vive de la fe en Cristo y hace de Cristo el centro de su vida se mantiene haciendo obras de amor, de esperanza y de fe; las tres virtudes teologales que se nos regalan en el bautismo y que nos ponen en sintonía con el Señor. Hemos de fundamentar nuestra vida sobre Jesucristo, que es la roca (cf. 1 Co 10,4), que es el fundamento de la existencia; Él es quien da sentido a la vida del hombre, es el modelo hacia el cual debe tender todo hombre, como nos dice el Vaticano II. Es una invitación dicha por el mismo Jesús.

            Pero ¡cuántas veces nosotros no nos afianzamos sobre Cristo o sobre la fe, sino que ponemos otros apoyos! Y esos apoyos, cuando vienen dificultades ceden. Incluso en estos últimos tiempos de grandes dificultades económicas, muchos tenían puesta su esperanza e ilusión en los bienes materiales, y les han fallado. Se han quedado no solamente sin bienes, sino a veces hasta sin esperanza, sin ilusión, con depresiones y con intentos de suicidio. Es importante que día a día mantengamos nuestra vida sobre Jesucristo, alimentándonos de su Palabra, del Cuerpo y Sangre sacramentado, del contacto directo y personal en la oración, porque eso es lo que fortalece nuestra casa, nuestros cimientos.

2.- La lectura de la carta als Romans, de Sant Pau, parla de la incorporació del cristià a través del bateig en la mort i resurrecció de Jesucrist. Pareix mentida, però esta vesprada estem celebrant la mort d´una germana nostra. Podem tindre dolor per la separació, però des de la fe estem fent una festa. Per què fem festa? Per què ho celebrem? Perquè ja des del bateig, el Nostre Senyor ens ha incorporat a la seua mort i resurrecció. La nostra mort s’entén al pecat, al mal, a lo vell; el cristià ha tingut que anar morint durant tota la seva vida.

Fa setanta-sis anys, una xiqueta d’este poble, que li posaren de nom María Amparo, va rebre les aigües baptismals en la pila d’aquesta parròquia. Abans de la celebració jo he anat a besar eixa pila baptismal, on la meua germana va rebre les aigües baptismals i va quedar introduïda en la mort i en la resurrecció de Jesucrist, ja aleshores. Allí se li va llevar el pecat original, la mort de l’home vell, en contraposició a una vida nova, a un home nou en Jesucrist; i eixa llavor d’immortalitat ha estat present sempre en la seua vida. Això ha fet que brollara en ella una vida nova.

3.- Tot este temps no s’ha pogut manifestar eixa plenitud, per causa del pecat personal de cadascú. Però al final de la vida temporal ella ha complit el seu projecte; i ara es pot realitzar en plenitud el que aleshores va ser sols com un germen, com un inici.

És com el gra de blat, com diu sant Pau; quan el posem baix terra, el sepultem, el soterrem perquè si no se soterra no pot transformar-se en planta. I és precís soterrar-se, sepultar-se. Simbòlicament hem estat sepultats en el bateig en la mort de Jesucrist; i simbòlicament també, però de manera real, el quedar sepultats en la mort de Jesucrist ens permet ressuscitar amb Ell en una vida nova. El gra no es el mateix que la planteta que naix. Li farà falta l’aigua, li farà falta la llum. Per gràcia de Déu, i per la llum de la fe, de la caritat i de les bones obres, eixa planta pot anar creixent.

4.- Maria ha acabat la seua peregrinació ací en este món, i és capaç a partir d’ara de poder contemplar la llum a ple sol; fins ara no podia. Per tant és precís que passem tots per eixa mort inicial, des del bateig, fins a acabar amb la mort física, temporal. Perquè esta forma de viure no ens permet sintonitzar en la llum plena, en l’amor infinit de Déu. Anem perdent-se, anem separant-se del món temporal, i anem fent-nos, o mes bé Déu va fent-nos més capaços de poder compartir la vida divina. Maria últimament mirava, però no veia; i podem dir que no estava en plenes facultats per al món que la rodejava. El Nostre Senyor ha anat separant-la poc a poc d’este món, fent-la més apta per a l’altre món. I ara arribat el dia en què l’ha cridat a l’altre món. I això farà amb tots nosaltres; ningú es quedarà ací. Tots anirem un dia o altre.

Este esdeveniment ens deu ajudar a recapacitar i a prendre consciència de quin és el nostre camí, el nostre procés, que serà per a tots. Cadascú farà com puga o com Déu li done a entendre. Però estem tots cridats a una transformació interior que començà en el bateig, a una vida nova, a la vida eterna, que ja està covà en este mon, ja està present en la terra, en la vida temporal; però sols germinant. La llum que vam rebre en el bateig, la llum de la fe, la esperança i l’amor, tenim la obligació de mantindré encesa durant tota la nostra vida; és la que ens durà després amb l’encontre definitiu i final amb Jesucrist, amb el Pare i amb l’Esperit Sant.

            En esta parròquia de Santa Caterina de Vilamarxant, en la que hi ha tanta devoció al Crist de la Salut, demanem ara que aculli a la nostra germana Maria en eixa vida nova que Ell ens ha regalat. I que li done, no la salut terrena que ja no li serveix, sinó la salut eterna, la vida plena, la llum que no s’apagarà mai, la pau per sempre, la comunió amb la Trinitat. Que la Mare de Déu, de la qual era molt devota, ara l’acompanye de la seua mà, i l’acompanye a la presència de la Trinitat! Amén.